Postvacacional

Just aterrar. La perspectiva momentània d’un mirall lúcid com d'un Jet Lag. Acabo de tancar un llibre. L’altre està a mitges. Tanco i obro els ulls. Hi ha tantes paraules... M’agrada explicar el perquè de les coses. Presumir d’allò que em manca, com si totes les capes de roba no es mullessin quan plou al ras i per dins tot sua. M’agradaria explicar allò que evoquen els llibres, el tancat i el que està a mitges, les dobles i triples i etcètera lectures possibles, el què s’hi cou i el que no. Llegir és el més semblant a somiar; escriure, aprendre a llegir. Conclusió: blablabla. M’agrada explicar allò inexplicable per semblar que ho entenc jo mateix i així repetir l’error de cada generació ad infinitum. M’agrada que un problema unipersonal esdevingui del món sencer. Em fa sentir lleuger com algú que es llança al buit d’una piscina sense saber que està buida, com si digués que no escric pensant en tu, com les mans d'un concert agafant-te al salt. Potser no vull dir res, qui sap, però hi ha tantes paraules per mentir… l’art de mentir… és una tentació massa gran per no caure-hi. Però no ho faig, no explico, només ho faig veure, com si així pogués enganyar-me, com si així s’engendrés alguna cosa semblant a una vida normal, una vida d’infant on tot està per coure, on la misèria somriu mentre juga, on la misèria encara no fa cara del simple fet d’haver-se equivocat amb el "què" de les coses, on l’esperança és esperança i no el desencís dels fets consumats, el fum cancerígen de les grans idees i la bellesa de les petites quotidionitats que una ment que vola massa amunt és incapaç de valorar. Felicitat? Tan se val, tot és músca per a sords. Deia Céline que filosofar és una altra manera de tenir por. Sempre em queda, però, allò de que si vols mentir digues el que sents a dir. I seguir, com qui cau...