Precipitacions (una de tantes)

Potser si que cal mudar les obsessions a la literatura, o a la ficció en general. Potser llavors és permès dur una vida comuna, estàndard, normal i tot això, malgrat que tot això sigui un simulacre de vida envassada amb formol. Tan li fa. El cas és arribar a la llibreria i comprar el llibre i de passada el del costat que feia temps que el volies i avui toca, i obrir-ne un i veure com es parla de l’altra que has comprat i de com es correlacionen. I recordar també com a primera fila de poesia hi havi el Vindrà la llum i penses com justament el vas aconseguir la setmana passada i comences a sospitar -ja ve de lluny- que la casualitat és una manera de justificar d’altres estats que s’ens escapen. Evidentment, res científic, tot suposició. Començar a sospitar i tramar i enrecordar-se del Dr. Pasovento i tota la tirallonga de connexions amb que pretén significar l’absurd. I pensar que en Vila-Matas i Robert Walser i també Joan Vinyoli i Andreu Vidal i'n Camacho Grau, perquè no?, tenen una estranya connexió, una connexió real pel simple fet de que em succeeix en primera persona. Mai sabré els ets i uts al respecte. L’univers, com el mercat, tendeix a expendir-se. Tan li fa. I té, ara m’en recordo de l’Albert Roig i és un no acabar i no sé ben ve perquè. Potser, la poesia com a intuició, com un obrir portes, mai tancar-les. Una mica com el post anterior. La follia com un paradís sense paisatges. O viceversa. La qüestió, sant tornem-hi. (Resumint, que no em ve de gust la soledat).