Va ser a través d’en Mas que em va caure a les mans: La Xava, (de Juli Vallmitjana, en edició de l’omnipresent Casasses). Una mica a l’estil d'Els Sots Ferèstecs (o potser a mi m’ho sembla per allò del pas del temps), del tipus prosa poètica versió lliure, però a la ciutat, i potser menys psicològica, i retratant els estrats i ambients més pobres i marginals però també agosarats, la purrialla vaja, de la Barcelona de principis del segle passat. Els personatges són fascinants i les descripcions brutals, fantàstiques fins el punt que encara ara em sembla olorar aquella flaire, aquell ambient de putrefacció i vida amb potes florint pels descosits, fins al punt que em fa pensar en termes romàntics amb el mal nascut fill de sa mare que ahir, al rabal, em va fotre la bossa (llistat de pèrdues: ipod, plantilles fetes a mida, rellotge espatllat que havia de dur a arreglar, usb, i la bossa, és clar) . No sé ni com ni quan, la tenia sota els cames, a can Elisabets, de fet, encara no m’en se avenir. Malparits. El tema, però -em refereixo al llibre- és que m’ajuda a imaginar i conèixer com devien ser aquests carrerons que avui circulo i, alhora, em fa intuir que avui dia hi ha tot un món de substrats que se m’escapen per tot allò de freqüentar llocs guais i xulos i tòpics i també perquè no se m’hi ha perdut res a can problemes ni em cal pentinar el gat, que diuen. ...Bueno, això, ...i moltes més coses també. Ras i curt: un llibre del tot recomanable.(Valgui aquest post com a 29ª recomanació setmanal)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada