Iaia

1912-2008

Descansa en pau iaia. Descansa en pau i que descansin els vius, també. Ja saps, sabies, que t’estimava (estimava com a temps verbal atemporal). No cal fer-ne més propaganda. L’escrit de despedida va estar bé, era sincer, tal qual, i era el què els demés volien sentir, també. Ara tothom en vol una còpia. Se l’emmarcaran, suposo. Res a dir -al contrari-. Recordo quan agonitzaves, tota pell i ossos, tan demacrada, lluitant en cada alenada per guanyar-te el dret a viure uns instants més, coberta per una màscara d’oxigen, recordo com s’em va ocórrer fer-te una foto, un primer pla. Finalment no la vaig fer, ja saps, el pudor i tot això. Algú potser fins i tot no m’ho hauria perdonat. Crec, però, que hauria set una peça d’innegable valor personal i artístic. També una mostra d’estima més enllà de la superficialitat disfressada de sentimentalismes. Perquè és clar, tothom et recordarà en tus años mozos, rient, ajudant, fent bona cara o rient de les teves petites trapelleries, no t’has de preocupar per això. La majoria recordarà lo molt que testimaven però seguiran desperdiciant la vida amb els que estimen/odien. Potser a algú li vindrà algun record funest, sincer, que apartarà a corre cuita de la ment. Algun record massa viu, massa humà, massa tubs i arrugues confoses per escletxes, també. I jo diré tot allò de la llei de vida i que noranta-sis anys són molts, que si ja havies viscut la teva vida, que si ara només tenies abono a l’agonia… I potser fins i tot xiularé entre acte i acte sense adonar-me'n…Doncs això… Diré veritats que no serveixin de res però que dissimulin la por de pensar que un dia serem tot això i que a part de viure res no tindrà sentit i em seguiré cagant de por, malgrat ja no sigui per escrit. I no hi ha epitafis que valguin.