Lo profund és superfície deia algú

Viatjar, viatjar indefinidament i pasar els primers trànguls adaptatius i palpar l’alegria de l’esforçar-se de manera inconscient, plugim, i terra molla, fulles i el formigó desvallestat i les misèries... tan li fa, valorar, valorar, valorar cada engruna de pa, sense pensar-hi, com qui improvitza i més enllà. Fugir? Sí, fugir, fugir amb la certesa que és casa, fer parades, kits kats i seguir i fer més kits kats, i d’en quan en quan poesia pel mig, és a dir, tu jo i la distància, i el dolor i el plaer, i mirar-nos i dir: guaita, que humans que sóm. El destí com un conjunt d’atzars que ens escullen. I escombrar, escombrar i ser justos, i vagar amb la pols, i menjar-la i veure-hi la llum relfexada, també. Deixar de banda allò de “A priori, creure en tot, però, com creure en res?” A la merda doncs, a la merda la rutina i la mandra que fa més rutina que fa més mandra. A la merda les mitges tintes. Cal ser radical amb un mateix. Cal apuntar-ho menys i disposar-ne més. Només un sol cop s’és viu, un sol cop, i un sol cop és suficient, per dir: la llunyania us estima i no perquè em veieu hi sóc. Tan li fa, anar, venir, marxar. Adéu, adéu, adéu, adéu… les lletres se m’enganxen a les mans. S'incrusten. Merda!