Dr. Amor

Estimar, odiar, estimar, odiar, estimar, odiar ...i anar-se desfullant.
Però el desig mai es cansa. Si de cas, s’esgota per poder-hi tornar. Crear és una altra manera de poder desitjar. I estar enamorat és com qualsevol altra droga dura. Però, tanmateix, no sé fins a quin punt l’Amor...

Deia algú que l’Amor és un invent burgès. I assenteixo. Però al marge de tot això el tema és que mola. I molt. La òstia, vaja. El problema ve amb l’enamorar-se cada cinc minuts del nèctar diví i pervers que vessen dels pits, de l’entrecuix, dels ulls i de tot arreu, amb voler-les totes alhora i, a més, sense que ho sàpiguen. O sentir-se allò de que “és que a tu t’agraden totes”. A lo que, personalment, responc que NO. Que m’agraden CASI totes. No es pot generalitzar d’aquesta manera.

El problema és que hi ha aquesta mania de posar noms a totes les coses, de fer endreça perquè sembli que el món realment funciona amb fòrmules matemàtiques i xecs bancaris.
Amor, per exemple. I que si l’Amor això i l’Amor allò i que és la mare dels ous i la solució a tots els problemes. I que també l’amor és una manera de crear... I ja hi tornem a ser, com quan ve de gust tocar alhora totes les tecles i tots els pinzells i totes les cordes i totes les danses que es fan i es desfan. El dia que no es desitgi es tindrà la certesa de ser ben mort ―i sinó, pregunteu-li a en Vinyoli―.

Ras i curt, que les noies em molen molt i això no m’impedeix estimar-la a Ella. És obvi. I no hi veig cap incongruència. Si de cas, la mentida aquella que diu que el què no vulguis per tu, no ho vulguis pels altres.