Aprenent de Bartleby (a l'estil mediterrani)

Sempre que em quedo a dinar a l’oficina, sol, en un racó d’habitació amb taula blanca i paret blanca i negra i moble blanc i el rellotge central, em sento una mica Bartleby, una mica mobiliari també. Em sento proper a les petites coses i els objectes, als meus ulls, adopten un caràcter infantil, càndid, lluminós i colorista, com quan el diumenge a ella li deia, a sobre el llit, mirant-nos, que volia que fos el meu parc d’atraccions. De vegades dubto si cal aquest tipus de llenguatge, però m’adono que aquesta deu ser la meva manera de ser optimista. Havent dinat, em poso el Rússia, que és com estar una mica més a prop de casa. Em venen al cap uns versos genials d’un amic de Nova York de Paul Auster (en paraules d’en Vila-Matas al Dietario voluble), que diuen: “Esta brumosa mañana de invierno / no desprecies la joya verde entre las ramas / sólo porqué és la luz del semáforo”.