Misèries i Co

[...I aquesta mania de voler ser poeta, i emmaquetar reculls i dubtar entre si dir-li “material d’evasió” o “escampar la boira” o algo dels camaleons, o senzillament “aprenent a lector”, per aquestes ganes que total, després saps que no voldràs recitar, ni explicar no sé quines collonades sobre la teva poètica, i que això els hi deixes als altres que l’essència es troba en una altra banda, en els petits gestos, potser al fons de la taula, en l’individu aquell que et llegeix en silenci, i que, total, a la covardia ja li va bé també i s’apressura a encaixar a aquest discurs, la covardia, la molt puta, que quequeja per voler ser observador i paraula a la vegada, que s’entesta a fer pures les coses per una mica de ridícul i per allò de no haver d’arribar mai i haver de fracassar i tornar-se a aixecar perquè no té sentit i tot plegat i fer-ho malgrat tot per si de cas si la vida és allò de “intentar-ho infinites vegades”... Aquesta mania doncs, avui dia, en que hi ha més llibres que llonganisses, aquesta pressa per enllestir un llibre més, un llibre que es perdrà en la pols de l’estanteria en qüestió de setmanes o en magatzems abandonats a qualsevol racó de món, destilant odi tempranillo abans que reserva perquè pel seu preu s'en poden aconseguir tres de l’altre, aquestes ganes de posar el word en tapes toves i isbn i que et llegeixin els quatre amics que ara, de fet, ja et llegeixen, i mirar-te el llibre com qui es pentina o s’acaricia el sexe, sí, i que la baixa autoestima pugui afirmar que sí, que sóc com l’altre per lo menys, igual de diferents i tot això, o que perquè si aquest llibre està editat aquí i allà perquè el meu no... Bestieses, imbecilitats, collonades... però certes i ben patents. Passar a aquest tipus de misèries per no assumir les pròpies. Lo de sempre. Cal saber traçar la vanitat. Potser caldria apendre’n d’en Bolaño, o dels tipus que en Vila-Matas descriu a “Bartleby i companyia”, o fins i tot el saber esperar de "Fòssils (al ras)" o "La trama perfecta" o també la desmesura a la manera d’en Camacho Grau o d'en Fassbinder o... (jo ja m'entenc), o fer com en Joe Gould que pretenia fer una “Historia oral del nostre temps” , Joe Gloud, un vagabund que recorria els carrers de Nova York amb una llibreta i apuntava les converses de la gent, i que quan es morís al cap d’anys d’acumulacions i llibretes algú edités la real “Història oral del nostre temps”, una mica com a les publicacions postumes dels medievals... Aquí, seguiré reescrivint-me i reescrivint-me, que no sigui per intentar-ho. Aquí, però, potser una mica més de Bolaño, o rellegir Els Subterranis, per exemple, aquesta vegada bé, sense aquella ànsia d'anar a voler acumular lectures, tranquilament, tranquilament i disfrutar-lo a casa i als carrers i anar fent i una mica de tot i que les coses caiguin pel seu propi pes...]