38 (ponç pons)

Stalker

La soledat de l’home insomne entre la nit

que sap que Déu és mort i haurà d’anar a fer feina

L’ofegor de la fosca feixuga i cruel

que es recrea en ferides de gent que fan mal

El son de l’altre cos calent que dorm feliç

al seu costat i el buit que han soscavat els anys

La penombra dels jorns de matinada el brusc

soroll d’un cotxe esquiu creuant ronc el carrer

Els llibres apilats en versos corregits

La tristesa de l’home aclaparat epl món

que es troba amb els ulls plens de desconcert enmig

del cantó més perdut on s’esfondra l’edat

El gust del te calent un cor de monjos fluix

i Déu que resucita i fa que surti el sol

sobre el poble on la gent ja es comença a aixecar

La serenor de l’home endillunsat que surt

a treballar i fa versos fílmics dins el cap

i arriba a l’Institut i diu bon dia a tots

i parla de futbol i fa acudits i riu

mentre va covant versos i acubat pel pes

del món explica història literària a un munt

d’al·lots que sobreviuen a l’escola i fan

faltes d’ortografia juguen xerren són

tan humans que no és just que els suspengui la vida

i ell els parla amatent de tot allò que és art

i diu bellesa goig diu aventura i diu

que visquin amb passió que escriguin que llegeixin

que viure és estimar i que estan aprovats tots


(PONÇ PONS, El salobre)