Neu

.

Agafar el telecadira després de molt de temps. La muda és vella, les ulleres són velles, la taula és vella, la il·lusió es vella. Fer eslàloms als atacs de gravetat. La neu, en pols, arreu. Un perfecte full en blanc pel perfecte deprimit. Veig tot un poema de neu blanca esperant a que algú l’esculpeixi. Deixar la neu, escriure sobre el poema. Una mica com allò que deia Sartre de que a la vida hi ha dues classes de persones: les que la viuen, i les que l'escriuen. Faig un ninot de neu al costat de la guarderia de neu. Si fos un nen la gent em somriuria quan faig el ninot. Aleshores, no sóc un nen. Aleshores això deu ser tot. Això i mirar de “creure en la meva incapacitat de creure’m”, i dir que què coi, que els poemes no estan ni tan bé ni tant malament però que ve es mereixen una oportunitat. Deixaré que la inèrcia faci la resta. Col·lisiono amb el pal d’eslàlom que estava una mica més a la dreta del compte.