Performance de xocolata

De Vic direcció a Lleida, a eixbus kms/h, 2 hores i mitja llegint, dormitant, mirant el paisatge... Rellegeixo Ànima Civil i Los fòssils (al ras), dos llibres molt diferents però la mar d’interessants tots dos. Ànima Civil em recorda a Pere Quart, Ponç Pons, també una mica d’Amadeu Vidal i Bonafont i vaja, a la claredat lúcida en general. També vénen al cap les rimes a lo Tomàs Arias (al qual justament li dedica un poema), i es podrien anar estirant fils…
De Los fòssils (al ras) se m’en destila la dignitat de la paraula, que em recorda una mica El Contorn de l’Ombra d’en Camps Mundó, la voluntat de concissió a través de frases complexes que, quan menys t’ho esperes, es despleguen per deixar-te anar una imatge sorprenentment bella. Elaboració en cada coma, en cada gest, en cada cosa que es calla, una recerca identitària que es construeix al mateix temps que se la interroga. També em sembla veure-hi una mica de l’Albert Roig…
I el paisatge segueix, arribo a Lleida. A continuació el castell que corona la ciutat i del que no en recordo el nom. Només sé que amb el color dorat dels focus i la lluna i el blau de la posta em ve al cap el palau de la lluna, el meu palau de la lluna amb el borrissol dels pollancres voleiant pels focus que dóna la sensació de neu. Sopem a no sé quin bar restaurant i després de les anxoves i l’escalivada amb pa amb tomaquet, i després del bistec al pebre verd i el vi negre, postres de noms curiosos i camareres sense respostes, -doncs un Tiramisú, sisplau. A casa, xemeneia de llenya, licor d’herbes de farigola, herba, Ànima Civil, xerrera, posar-se al dia. El llit…
I torna el sol, toca preparar el picnic, caminar, passar el dia al congost de Mont-Rebei, arremangar-se els pantalons, espadats impressionants i coves, trepitjar bassals descalç, perseguir el barret de palla i fer el criatura en general i en particular. Tornar al cotxe i amb el coser i cantar obrir la finestra i anar fent el t'agrada conduir? amb la mà camí al bar del poble a veure el 2 a 6 del Madrid-Barça, crits, cerveses i tot el què acostuma a passar en un bar de poble en aquestes circumstàncies. I sopar al porxo, pa amb tomaquet, embotits, formatges i patés, amanides i vi blanc i maduixes… I fer trivials al costat de la llar de foc fins a altes hores i vinga licors d’herbes i vinga herba i els riures psicotròpics a llàgrima viva. Al final, el llit…
I el sol, i en dejú estimar-nos una mica i esmorzar cócs i lectures obligatòries i les que no, i el barret de palla i el balancí al mig dels gallarets i l’herba i la camamilla, i regar els arbres i quin sol… I dinar cargolada i bombons i migdiada i jugar a pilota per acabar de passar, per allò de no trobar retencions a la carretera i finalment alguna retenció, el conte de la rateta que escombrava l’escaleta i anava als multicines i als museus, i arribar i rentadores i, al fons de tot, el llit…