Vibràfon

`

Sempre igual. Arriba tal setmana o tal dia o tal efemèrides i vinga a celebrar pelleringues i peluquins i institucions i que bé que ho fem i vinga amb el camí a seguir i la falsa modestia i ara toca i ara sí i vinga endavant i tot això. La setmana de la poesia a Barcelona, els cartells infames i buits de l’ajuntament i que si ens fa més lliures i ens acosta i visca en forcano, per dir algú, i visca la sensibilitat i vendre l’ànima en tapes maquejades i visca que som tots tan guais i visca barcelona i companyia i bla bla bla. I sí, sí, que es faran coses interessants, què carai, i tant, que hi ha gent que s’ho curra també i que en forcano de vegades mola i tot això. Però no, no em refereixo a això, no em refereixo a mira aquest aquí despotricant que deu ser un mort de gana o un rabiós immadur contra el món i que no fa més que contradir-se, pobret, no, no no no, em refereixo a que el poeta està sol, refotudament sol, desesperadament sol, inconsolablement sol. Que el poeta passeja i assaja i estima la vida i diu, què carai, no em farem res de tot plegat però mira, almenys em queda això de la poesia, almenys fins que s’en cansi o trobi una altra manera de sublimar alguna cosa a què fer-se addicte. Poesia en solitud personal i intransferible que el salva i el condemna però mira tú, que un mal camí també és un camí i que del què es tracta és de mantenir el somni intacte, l’equilibri de la corda fluixa. Que el poeta es vol creure això de la poesia, que ja fingeix prou a la feina, a les trucades, fent veure a pares i fills i coneguts que és qui no es pensa que són, construint una vida pels altres mentre ell es buida i s’ompla en les coses que l’acaben portant a no saber qui és. I veu tot el paripè de sempre aquí, a la plaça per exemple, el paripè de coses que ell vol creure’s i pensa en merda, merda molta merda i misèria, misèria molta, misèria que no s’acaba i que el fa sentir-se desnominalment sol, insectament sol. No allò de sol amb la solitud, allò dels ulls que miren els estels de la nit no, sinó allò de sol amb els seus iguals que a l’hora de la veritat acaben passant per l’embut. I vinga a fer polítiques i capelletes i les putetes i yupismes i misèries vàries per més que diguin que no, i que van fent camí, que un bon camí també és un camí, i sí sí sí, però aquest tema ja seria un altre, poesia enllà, bifurcació enllà, prologació de pròlegs enllà, molt enllà d'enllà. El poeta, doncs, que seguirà enclaustrant-se a casa i destilant odi i amor a parts iguals. El poeta que pensarà que potser tot això d’aquí només és producte de que avui ha acabat enfadat amb Ella.