`
Ha estat una feliç coincidència que reprengués “Del asesinato considerado como una de las bellas artes” del Thomas De Quincey i alhora encetés “1280 ànimes” de Jim Thompson, el qual me llegit gairebé d’una revolada. Quin paio el sheriff Nick Corey, quin cínic, quin cabronàs, de veres, quina mala llet. I quin art per articular excuses i artimanyes, per fer-s’ho venir bé perquè els petits malparits del voltant es posin en corrua per ballar la dansa del granmalparit mosqueta morta d’en Nick -seria la mar d'interessant un duel entre dos Nick Corey-. Quin art per justificar-se com, de fet, s’acaba justificant un mateix per allò de no sentir-se un merda i un nap-buf monstruós, perquè tots som una mica Nick Corey però, es clar, no ens atrevim. I quin art –pensant en De Quincey, hi ha hagut moments que semblaven fragments talment d’una particular continuació del seu assaig- per assassinar, ja sigui -dins de la ficció novel·lada, evidentment- literalment o subtilment de tal manera que els demés li facin de sicaris involuntaris, o arruinant completament la vida ja de per si miserable dels del seu voltant, posant llaminadures d’evasions i vides noves i de novel·leta corin tellado, embolicant la seva merda amb celofana i un llaç ben gros del que algú o altre n’acabarà penjant. Quin art per la hipocresia i complir amb el deure, i follar i anar passant i fotre el vago i poder dormir i menjar calent. Quin gran malparit i quina gran novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada