La nit s’acaba a mig bis correcuita enllà: el metro em converteix en una Ventafocs subterrània i vulgar. A casa, amb la xafogor, es respira literalment infusions de l’herboristeria de baix –deu tenir algun estoc-magatzem al pati interior o algo–. Abans, quan parlavem, era veritat que cadascú ja s’entén, que dir la contra de l’obvietat és trampa verbal, la paradoxa com a horitzó, que potser si que hi ha qui viu a la platja sense mirar a mar, i lo de sempre. Ara dic que Envelat, i lo de sempre, i Philip K. Dick, i els llençols, i la balconada oberta. I que em llepo, i que tinc gust a sal, i que segrego mar, lo de sempre. Apago el llum, la platja és un cos, a poder ser Grec, a poder ser el d’Ella.
2 comentaris:
Potser tindrem un altre "quan parlàvem", s'han quedat moltes coses al tintero..., vull dir que em faltaba una volldamm més per a trobar les paraules justas, la definició exacta, el moment just per a dir "encara que visc a la platja i miro el mar, no canvia res", i en qualsevol cas...
La trampa és la trampa, pero a vegades és entretinguda, y omplir el temps és estar entretingut, bàsicament. Quan no es creu en no res, clar.
A mi m'encantaria poder tindre una herboristeria baix de casa i que l'olor pujara.
Publica un comentari a l'entrada