Turbodiesel

`

Escriure com una manera de somiar o de no saber-ne, destilar absència per convertir el no-res en figura literària -que deia el poeta. Balbucejar alguns mots, alguns versos esporàdics de veres com L’aroma dels arbres païnt la llum del sol. Versos esporàdics però res més, sense idees, sense estimades ni camins de rerefons i en continua crisis post-el que-sigui, crisis del tipus va deixem de parlar de tan jo i tan ai! i llavors, clar, l’aroma i para de contar. O l’opció d’intentar l’ofici amb versots sense ànima del tipus:

`

El camaleó en flames

pel tornasol del dubte.

El mirall

com la distància de la caiguda.

o amb versots que et fan sentir farsant del tipus altre:

`

Desarrelada llum

Florint al blau

De la piscina buida.

`

Intentar fer matemàtica de la música i, és clar, fracassar. Fracassar perquè les idees per si soles són com tecles de piano en un hall pijo amb un cartell de "No tocar", com trampolins olímpics en plena tempesta d'hivern, com esperar a que arribi l’estiu per anar al llac a patinar sobre gel, com una jugueteria vista amb ulls d’empresari. I a la llarga acostumar-s’hi, parar taula i anar-se omplint a mesura que es va buidant l’ampolla de burdeus i pensar que ara que va bé, que ara que totes et ponen ja et pots posar a comprendre tot això de l’equilibri i les meitats i les mitges taronges i les ampolles mig plenes i mig buides i tota la poètica dels rellotges de sorra. I rescates lectures i penses en allò de Bergson de que "las tendencias intelectuales, hoy innatas, que la vida ha debido crear en el curso de su evolución, están hechas para otra cosa distinta que para subministrarnos una explicación de la vida". I ja respirar l’aire de l’ampolla sencera i amb els ulls tintats de burdeus canviar compulsivament de llibre i arribar a pensar que Vinyoli està sobrevalorat, sentir-se una mica cansat de tota la queixa i el rotllo poeta místic, però decidir que demà –avui no- li donaràs el benefici del dubte perquè la poesia ja té aquestes coses i va com va i quantes vegades perseverar en lo que sembla un error ha acabat estimbant-se a l’eureka, o senzillament perquè l’elegia de vallvidrera es suficientment genial per redimir-ne i exaltar-ne tota l’obra sencera, o si ve tot plegat no desemboca sinó en el plaer de tornar-hi -a la poesia i a les ampolles. Així que després del monòleg-lectura-sobretaula-rentaplats-televisió, vestir-se i sortir a passejar la xafogor pels carrerons peatonals i observar el noms dels carrers i els vestits de la gent i, arribats al punt aquell del lladre que es pensa, pensar que potser utilitzes l’escriptura per a empapelar l’odi, l’odi a ves a saber a què, a una mica tot i a res, a la frustració naturalíssima, a la histèria que palpita sota les pedres, sota l’autosuficiència que mira per sobre l’espatlla d'un pati d'escola, com el tall (vestit) d’un diamant que dissimula la seva fragilitat mentre els germans carbó pululen tan contents vers el crematori. I tornar i encara abans d’enllitar-se llegir les peripècies deliciosament greus i ben escrites de Julien Sorel, i pensar en quin deu ser el Sorel actual i pensar, pensar, perquè sempre és més fàcil tenir idees que deixar-se emportar per la melodia que portem a dins –tot allò de la inèrcia- o si, tot plegat, "un mal camí també és un camí", com l'absurd sentit de pensar en el sentit d’arribar a conclusions d’aquestes que ja saps però que no vols, en aquest continu desembocar en el plaer de poder-hi tornar, i pensar, pensar, pensar en xais elèctrics que van passant, en xais elèctrics que van passant, passant, passant i banyant-se, banyant-se al mar, o al riu, o a la piscina, però banyant-se, banyant-se… que tots els rius porten a Roma.