`
Poder deixar de veure el marc com una finestra on tot ha de tenir una raó de ser, com si hagués d'existir una gastronomia de l'ésser, un "comprendre", un haver de “comprendre” alguna cosa o altra com si tot anés amb tú, amb aquest punt d'excusa que sempre té la gravetat, canviant la plàcida difuminació de la calitja per la suposada concèntrica de l’horitzó, un envàs-catàleg de Jo’s exponencial on ressona el buit o, com diu Ella, posar-ho tot en un context propi per interrogar-se, buscant-li un sentit perquè el capdavall sóm el sentit, i per tant, la recerca. Ser massa analític per “comprendre” la Pintura o, millor dit, per poder "no comprendre” la Pintura i així deixar-se endur per el seu flux de sensibilitat, com quan un era nen (no el “ara faré com quan era un nen”). Poder deixar tot el rotllo conceptual per les universitats i les converses que volen animar una avorrida tarda de diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada