`
Pensar en com emmarcar les martingales de Vattimo per presentar un petit treball sobre postmodernisme -en format, però, modern-. Pensar en si declarar que la mort dels “meta-relats” de Lyotard ja és en si un nou “meta-relat”, en si la modernitat no es pot superar críticament perquè justament la categoria de superació crítica és constitutiva de la pròpia modernitat, en que el Post- no és un “després de” sinó més aviat un plasmar les “impossibilitats” que desencadena la modernitat a través de l'adhesió, a través d'un sumatori “d’obres” que es valoren amb termes quantitatius més que no pas qualitatius. Es a dir, que no es tractaria d’anar al Macba i "dir" això és posmodern i això no (segons si agrada o no agrada), sinó més aviat de l'existència d'un corpus que existeix per defecte més que de manera constitutiva en si mateixa, una existència que necessita doncs d'un context, de la pròpia "història" per poder existir, arrossegant-la, sí, però d’una manera distorsionada, tergiversada. Tot plegat, em recorda a la poètica de l’huracà on el centre esdevé al perímetre i viceversa i així vinga girar i girar. I a no sé que algú tingui alguna aportació a fer, jo només hi afegiria alguna cita d’en Palol i ja donaria aquest pretès “esbós” per treball finalitzat.
`
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada