Corall

Vora les runes gregues és impossible la soledat.

La soledat és el seu privilegi, quan les veus de lluny.

FELIU FORMOSA

Després de tan buidar i buidar semblava lògica tota aquella entrada d’aire, tot aquell Nauplio suant goig de la pell i jo, corprès per les olors de ginesta i pinassa i cases assolellades i records i aquella flor tan mediterrània que no em surt mai el nom, escales i carrerons i prats verds i platges com qui demana un taxi, i vaixell i platges ara Corfú dormir mirar el mar el mar el cel les roques, el mar, el mar, aquella pau, i els meus ulls com estrelles als ulls dels extraterrestres, i també Corint i el soroll dels insectes aquells que tampoc no recordo mai el nom, i altra vegada tanta llum damunt les runes mentre apaguem el fogonet i escorrem els espaguettis entre tanta llum blava, d’un blau transparent. I l’home aquell dessalant-nos amb la manguera i després de tan caminar fer la birra de mig superglaçada de rigor, i estar be rebé requetebé amb totes aquelles dualitats tan Krishnamurti i els cumbaiàs tocant la guitarra la nit del ferri a l'Adriàtic i nosaltres a l’intempèrie estirats damunt d’aquella tela asfàltica rugosa, i amunt amunt, tan amunt que ja es veia el cap del cim i la caiguda però en aquell moment del que es tractava era de no pensar-hi, i fins després.

`

imatge