Llàgrimes diamant, ferides rubí, llençols foradats on encaixar les mirades, la mandra a començar a escriure i la mandra a deixar d’escriure, que tot s’acabi que tot comenci, els diferents nivells de l'ascensor, l’entrar i sortir de la dutxa, del llit, de la llum i l’ombra de la carn, dels buits líquids on neden “els fills de la mitjanit” ─ara faltaria llegir-lo. En un altre ordre de coses, solventar potser la confusió que tinc entre Frank Spencer i el prota del superman aquell que no sabia aterrar. Esdevenir Venècia. Confiar en que el proper nobel inventi el Cor amb comandament a distància.
`
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada