Apunts IV (avistaments martinians)

Després de resseguir la literatura de viatges i especialment Venècia amb l’excusa de recrear models literaris a través de la intertextualitat, després de resseguir a gent com Stendhal, Brodsky, Bacon, Goethe, Regnier, Ruskin, Proust, Pla o Pitol se m’ocorre pensar en la meva experiència adolescent a la ciutat en qüestió, experiència del tot aliterària i lliure de qualsevol anàlisi crític previ o momentani, més enllà de les imatges que n’havia vist a la tele. Avui però em pregunto si aquesta tradició, aquest hàbit entre venècia i escriptors que els condueix –així molt simplificat- per allò oníric i misteriós que amaga la ciutat a través dels canals i els carrerons, de les textures lumíniques i sonores i l’entramat de ponts i carrers laberíntics i sediments artístics i no artístics, si aquesta tradició, deia, té a veure amb el ventall de sensacions que vaig tenir aquells dies i que atorgava més al fet de ser un viatge final de curs i a la pròpia ingenuïtat (una gran creadora) que no al propi fet de viatjar i de fer-ho concretament a Venècia. Es possible que tot plegat sigui fruit de la palla mental producte dels apunts, a allò de que la realitat la creem nosaltres i ara l’interpreto amb el software (o hardware, ara no sabria dir quin dels dos) que m’ha instal·lat l’assignatura en qüestió. Venècia doncs, com a ciutat indescriptible, ciutat que no s’assembla a res (per fer-ho fàcil i tòpic), ciutat que imposa al viatger el seu règim de sensacions, una indescripció producte de les diferents particularitats geogràfiques, urbanístiques, arquitectòniques, històriques, artístiques o socials que hi conflueixen i que determinen al subjecte, ja sigui en la manera de moure’s per la ciutat, en les particulars composicions de llums i volums, en la sobreacumulacio d’arts (i artistes i florians) que ha tingut la ciutat, en la sensació de suspensió que provoca estar gairebé literalment flotant damunt de l’aigua, també la sensació d’exterioritat que provoca la ciutat, sensació d’aparença, d'entramat de façanes i també el turisme més ramblero i de bandereta, és a dir, les particularitats que (in)determinen d'una manera única la subjectivitat de l'individu. Però anant a la qüestió, el tema és que les diferents peces particulars d’aquells anys vistes amb la perspectiva d’avui semblen encaixar perfectament. I potser és l’explicació que allà m’hi enamorés i acabés dibuixant aquell quadre (tret d’una postal amb el pont de rialto) a l’habitació de l’hotel, o potser són els carrerons estrets, les escales menjant talls de pizza al costat d'un canal de tercera fila, o aquella plaça minúscula, el sol i les olors i la sang adolescent bullint llibertat a l’aire i a la pell i ulls i de tot de les noies i les taules dels bars al carrer peatonal aquell ample, o poster va ser la càmera amb carret del meu pare, o travessar els ponts, contemplar i contemplar els puntals pintats decoratius del gran canal i travessar els ponts una i altra vegada, o el gelat i les fotos en blanc i negre i flaneurejar per la plaça sant marco preguntant per la biblioteca que sortia a indiana jones, o potser les setze hores de bus anar fent el ara dormo ara no dormo kamastura vestit i adaptat a horari escolar, però kamasutra al capdavall, kamasutra de rinxols i mirades sospitoses i pell finíssima i olor de tabac que ja anava fent de les seves pel subconscient, mirades doncs que a Venècia es posarien en paral·lel a la ciutat i llavors en diagonal a la ciutat i tots els misteris es posarien a girar en una esfera de temporalitat que acabaria sedimentant als seus pits al bus de tornada (algun avantatge ha de tindre ser el protagonista). I llavors (o millor dit ara, que estic ja acaronant-me al portàtil) vinga petons magdalenes i abraçades confitura i carícies mel i mató (tu mel, jo mató) i la miopia postTurner com palpava tu i llavors migdormir i una mica de tabac també a Montecarlo i osti osti que la nit no s’acabi que la nit no s’acabi que les xafarderes de darrere encara no tenen clar si ens enrotllem o no i cal fixar-s’hi que ella té novio i aquest tipus de xerrameques a l’instiut es venen a preu d’or. Però tornant al tema, allò que va ser de veritat potser va ser tot allò altre que no recordo i que per tant a dia d’avui encara no ha passat (i que quan m’en recordi haurà passat dos cops -així funciona, cal dir-ho, la màquina del temps-) que espera emergir i ara ja les opcions que es desborden del tot i em falten braços i mans i mànigues per poder vestir tanta salivera transcendental i, així per resumir, pensar i pensar que cal tornar-hi (a la ciutat). O potser ben mirat no va ser res de tot això, i va ser el que vas ser, i llestos.

`