Avui he decidit aprofitar la lliçó de paciència de les rondes, també hem jugat al joc d’endevinar coses, en total una hora. És evident que la persona que m’ha regalat la impressora gegant de vint quilos no viu ni ha viscut mai a la Barcelona de menys de trenta anys. Algú diu "has sentit això de Haití?". Si començés a plorar no acabaria, penso. “Ja” li contesto amb una ganyota. L'algú hi torna "i què això dels immigrants de Vic?". "Uff, tallat sense sucre, penso". "Blablabla" li dic. Potser la conversa anava al revés. Tinc les orelles tapades, al coll hi creix alguna cosa estranya, se m'acut que el refredat s'assembla una mica mica a la miopia. Jo ja m'entenc, sí, però aleshores, la Literatura què? Sovint se m'instal·la el dubte de si les paraules compliquen les coses a fi de poder ser revel·lades. Passo de posar superglue entre frases. Fa un moment pensava que un dels avantatges d'aquesta carrera era poder estudiar Celan, massa vegades però l'erudició de l'estudiós resulta estar feta d'emocions embalsamades, o d'estultícia directament. Sí, sí, no descobreixo la sopa d'all. “I want to conquer the world”, fa la cançó. Avui no, ja no, per fi.
`
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada