Curtcircuit

A veure, a veure com mirar que el poema riu que no es poema riu flueixi, sense respirar potser, tapant-me el nas amb auricolars tren enllà camí de girona i tapant-me el nas amb la tempestad de shakespeare i prou de poemes per una estona i reclino els seients al meu gust no hi ha gaire gent que bé vinga va i ei mira en J. què tal com va? al final arquitectura? superior? a barcelona? molt bé molt bé, doncs jo mira, això i allò altre i escampar la boira i aquí estem i dius que vius a paral·lel i dijous et va bé? cap el tard? Doncs ja quedarem per fer una copa o dues o tres ja saps, i vius amb ella? I sí, sí, molt bé tio, el principi ja saps però després, les coses, ai sí, sí sí, i ja parlarem, i segueixo tapant-me el nas amb els auricolars i poema riu amb pachelbel canon in D, i bach toccata in D minori a tot volum i focs artificials i adam green i talking heads i vinga prémer el repeat i poema riu desembarcar i tapar-se el nas a tot volum i alçar el cap i mirar les cornisses i els terrats i els cel i una mica allò de mirar-ho tot com si et miressis a tu mateix escampat pel poema riu aspersor escopit petó humit del you porno, i ja rambla avall i ponts amunt mirades-paraula "ei pedres, us en recordeu de mi?", paraula-pedra poema riu giannopoulos si és que l’hagués pogut llegir en algun idioma nostrat, i avall cap a la llibreria dels llibres vells, que deia aquell, i JD quan de temps, i com va? I va, i d’acord, cap a remenar una mica d’aquí una mica d’allà, va recomana’m alguna cosa interessant i alguns jo i alguns ell i música màquina i alguns arbres i andanza i pago i salut i d'això, que fas després? una copa? perfecte? royal endavant i flanerejar i M. dinem o ja després? Val, val ens truquem, i canya al Cafè de sempre al meu racó de sempre i faria unes olives però seria un trobar-la a faltar que no, i fullejo el diari de girona i canvio ràpid per joies de l’Ashbery com aquestes:

"perquè no han d’ajuntar les mans l’infant
i el pervertit, en el moment
que els hi convingui, a l’ombra
d’un milió de vaixells; essent la seva ànsia
un mer gest nascut de la pèrdua?"

i pagar a la cambrera-mestressa-somriure i ei com aneu? i ei que tal tot? quan de temps com estàs?, i ja fa dos anys, carai i el fill teu? i tot bé i m’alegro de veure’t, i igualment i cuideu-vos i fins aviat i una mica d’aire i entrepà llom amb formatge amb aigüeta i Ashbery amb la decoració Kitsch mal aconseguida del Sol, i em rento les dents –això deu voler dir alguna cosa- i adeú per la porta del darrera, cap a la fontana ràpida ullada a l'exposició d'un tal wifredo lam que bbbfff tirant a uffhh, i cap el royal i canya i conversa amb JD i poemes, lectures i no lectures concursos i no concursos i editorials i no editorials i allò de “al bell mig/ell”, clar, i si escampar la boira i els problemes quotidians i la poesia dels problemes quotidians i conversa entrevista en plan:

-és que no ens assemblem amb res de res.

–i perquè esteu junts.

-coi, perquè ens estimem.

i jo amb la meva pel·lícula clar clar clar i ell que afegeix algo del tipus – això d’haver de ser iguals, és pelleringa, collonades, xocolata en xurros un diumenge de ressaca, i jo que sí, sí sí, i menys mal i visca el plaer de compartir idees, i també de no compartir-les però amb cada cosa al seu lloc, i també llenguatge i contingut i on anar a copiar i una altre canya siusplau i per concretar en Sagarra i encaixada fins la pròxima i ara M. Però com que ja m’estic cansant de tanta linialitat podria dir que confidències-cervesa-xafar-ho tot-depressió, i va on anem, que més igual, que estic en plan poema-ploms adéu, que em salten els ploms quan no, que em salta l'automàtic quan no, que em quedo a les fosques quan no, que em quedo amb un m'és igual pedra, ulleres fora que m'és igual i fins aquí puc llegir, -doncs nem’hi, diu, i casc antic amunt galligans amunt, carrerons i gats i capelletes amb cristos i verges maries.
–què és tot això?
-és un via crucis...
-ah, ja m’ho pensava...
I amunt ara per camins de terra i agafar totes els rocs, i llençar-los contra rocs i oliveres ostia puta ja tot, poema-ostia puta ja tot, mirada perduda i sentir-te flotar i veure el marge i pensar en deixar-se anar, deixar-se anar, com dalt d'un balcó i deixar-se anar...
-Vigila...

-No, no es que em vulgui morir. Tan sols, deixar-me anar...
L'aire i tot és tot tan poètic i trist però cal seguir amb els rocs, més rocs i oliveres, arbres simètrics branques arrell i ulls de bou mentals i al capdamunt l’esglèsia que corona la font de la pólvora i de cop la pòlvora que s'encén i jam dispensareu per l'assocació barata però és que de cop una trucada, trucada-poema, trucada-poema-riu, trucada-ocèa, trucada-mongeta màgica, trucada-sant grial, trucada-uf no sé, nfi res, però trucada en el fons focs artificials, i pamm, puum, i trucada uuufffff, i després M. que em diu.
-mira, he trobat una poma. Contra què la llancem?
-doname-la (i po po poma capelleta enllà)
i deixar-se anar, ara sí, i em llanço el terra pel prat verd en baixada i em poso a rodolar sobre mi mateix fins arribar al mareig i observar els núvols als peus, núvols de neu, nuvols bonics a rabiar, petit extasi quotidià a les afores de girona, i ja baixar tot llegint pomes del Música màquina:

"i en les nostres mirades

l'impacte de les bales

té el calibre de les llàgrimes."

i més xumba-xumba:

"Quan el plaer

és assolit

a través de la culpa

que ens en priva,

tan sols

obté goig

qui es castiga."

i el riu que torna per posar les coses a lloc com a la peli “el núcleo” i el ventre que s’en sent i vol fi de festa abans d’anar a dormir i... i i i i i i i i i , i potser ja prou de tanta conjunció barata, necessito respirar, treure el nas... i em trobo sopant a cal R. pantalla plana gegant, pantalla caderes beyoncé, i taula pollastre al forn i pastisset de pasta de full, formatge i confitura de maduixa, i l’última copa que acaba essent un correfocs pel ventre i pel fred i uuff oooff uuaaahuh, mmhh uuufff, arribar al sofà, peli francesa però estranyament divertida, camamilla i dormir, tren txu txu de tornada i

al final,

el final, i per avui acabo així

ràpid i malament, que toca respirar. I a veure.

(FÈLIX FEBRER, Dietari, o no)

`