Ben mirat, el món no és tan desastrós. Tenim el dormir, tot el procés de la pèrdua gradual de consciència cap a l’embriaguesa dels somnis i a la total i brutal plenitud de ser un mateix. El dormir com una picada d’ullet, el dormir com la possibilitat d’una illa, el dormir com una aproximació piadosa i agradable al que deu ser està mort. El dormir de color negre, els somnis com el blanc del llençol, el blanc i el negre tots dos junts jugant a l’Atari pong. El blanc i el negre com un còctel de ying-yang amb glaçons i rodanxa de llimona en una terrassa d’estiu decorada amb nit estrellada i olors d’agost, tot molt feng shui. El blanc i el negre. Dormir. El dormir com l’aigua que sedimenta pedra, la mort com la pedra que sedimenta aigua. El dormir com un poema. El poema com els saltironets de la pedra damunt de l’aigua. El poema com un dormir insomni: comptar xais, redecorar xais, veure’ls passar. Bla bla bla. Prou.
´
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada