Tots els motors

Confondre és estimar
F. GARRIGA

El recurs més fàcil són les olors, sí, però una cançó d’aquelles que t’arriba –una cançó-sentiment, no cal ni que sigui especialment bona- també fa el fet, en el sentit aquell de “el olvidado asombro de estar vivos”. Escolto i penso en una nit d’agost a formentera abans del tonight tonight, el cel estrellat com mai que em fa pensar fins a quin punt és veritat que els paisatges són estats d’ànim, penso en la platja del blue bar i tu i jo sols, acarats al cel i a la sorra freda, penso en com m’hipnotitzaven els teus pits a la platja de migjorn mentre et menjaves una poma amb aquella pose tan teva. Penso en l’ou ferrat de la typhoon blava com una metàfora de nosaltres, en la blancor i els cactus de sant francesc, en aquella bellesa d’ulls blaus i vestit blau i pensament blau i tot blau que venia complements en una botiga del costat, penso en tu com la llum que permet tots els colors però, penso en la meva lucía i el sexo una mica més avall del forat, entre roques i destrossant-nos els genolls mentre el sol gairebé es pon, penso en com t’agafaves a mi damunt la typhon serpentejant l’estany es pudent i camí de la mola, penso en tu i jo, tu i jo tu i jo tu i jo, roland garros de les mirades, pell de gallina dels abrics de pell, llençols mirall com la vena compartida als ulls, llençols mirall a dins de la casa-vaixell, però penso, penso que l’estómac és l’ànima de les coses, que evocant i evocant creix un pòsit abocat necessàriament al fracàs de la cançó, que tanmateix...

´