Una puta merda (a mode de conclusió)

´

Aquest text no hauria de ser. Ja aviso que tot el que vingui serà pura pornografia espiritual. D’alguna manera s’han de tancar portes i obrir finestres El tuf resulta inaguantable. I no hi ha per on agafar-ho. La traició ha estat brutal en tots els aspectes i a tots els nivells. Dir que no hi han paraules seria repetir-me massa. Llavors, després de tot plegat et queda una conversa encara amb un bri d’esperança i llavors un amic ficat fins els genolls et diu les coses clares, manipulació, doble joc, mentides, enganys, fingir, mentides a aquestes alçades encara !!, mitges veritats perquè jo faré el que vulgui però tu aquí eh, "però jo no et puc dir res", "hauràs de parlar-ho amb ella", em diu "és així i punt". “Però si és ella, ella, ella, ho entèns? ella, no pot ser…”, “Sí que pot ser, i punt”. M’ha donat l’avantatge de no poder fer res per endavant, de que estigui tot dat i beneït. Sempre he pensat que podria reconduir una situació d’aquest tipus. M’equivocava, i de quina manera. No hi han paraules. Llavors et ve l’amic que tampoc s’ho creu i et diu: “però si vosaltres dos ereu la panacea de les panaceas, no pot ser”. O l’altre que esput un: “guarra, mala puta, cabronassa fins el moll de l’òs”. No sé, fet pols és poc. L’angoixa et xucla i et xucla i la corda aferrada a l’horitzó ara ho està al voltant del coll. Com si t'extirpessin les entranyes en viu. Perquè? Perquè? Bona pregunta. Questió d’edat, de que no coneixem mai a l’altre, no ho sé. La maduresa, quantes vegades havia sortit aquesta paraula: maduresa. No ha entès res, res de res. Sentir-se estancat, voler provar coses noves, disfressar el capritx amb trapets chic i progresar chic i polles chic. No ha entès res, res de res. I vindre’t a sobre amb el rotllo de les teves mancances i això i allò altre i amagar l’allau, i tu amb cara d’imbècil sense entendre res. No ha entès res, res de res. Cal veure-ho des de fora. És que és tremendo, tremendo. Dat i beneït, aquesta ha estat la meva opció en tot l’assumpte. Però tu estimes clar, la història de sempre, el topicàs de sempre, una puta merda, i estàs allà quan ets l’últim que hauries d’estar allà i llavors paraules que el vent s’endú i tot això. Perquè això porta a plantejar-ho en termes d'esdevenir una opció més i no LA OPCIÓ. Jo no haig de fer res, molt bé, però el ventre obert en canal persisteix de mala manera. I és que no és el ventre obert, són moltes més coses. Ella ho sap, tots dos ho sabem, el que continc a dintre és un big bang fet d’ella. I la decepció, el dolor, l’esgarrifança, el desfer-se, proporcional. El cap se m’en va. Estic cansat de tenir raó i que no serveixi de res. L’altre amic em deia “a aquestes alçades, jo no la voldria ni en pintura”. Però hi ha alò que jo ho sé i ella sap, tots dos ho sabem, o, de fet, ja no ho sé. Em recorda a quan el prota de “una mente maravillosa” descobreix que tot el seu món ha estat una mentida. Però és que en certa manera és pitjor. El com, el com, el com. Es tan terrible que les paraules amaguen la cua i no volen sortir. Però tu vols, i vas fent i després de tot va i reps un putu sms d’enyorança típicament dominical. El tot, el tot, collons. Quina barra. Cocodrils i més cocodrils. Perquè els diumenges sempre són més xungos, oi, més parets que et cauen al damunt, però i la resta? I potser seria això de ara sí ara no, ara em convé ara no em convé. No ha entès res, res de res. És terrible. L’edat, l’edat. No estic dient una puta merda, ni la punta de l’iceberg ni una puta merda. Potser sí que el 99% d’elles tenen aquest 1% de la intimitat compartida que ens enamora, potser sí. Potser si que haig d'obrir els poros a la primavera. però la caiguda no és als peus no, la caiguda és a tasmania i enllà. I el patiment, proporcional, és clar. I l’on the road basc, més que dubtós. Així no es pot anar enlloc. I respecte el respecte… bé, deixem-ho. Ni la valentia suficient però matar-les callant, però matar bé bé i llavors miular com un gat. Té cap sentit dir que no m’ho hauria pensat mai, això, així? que el parlar és per alguna cosa, que de déu i ajuda en sé un rato i que això com a mínim m’era lícit? Tots morirem, li deia l’altre dia, és així de futut, però no és aquest el tema, el tema és aquest poder construir algo malgrat tot, la organització humana no és així per casualitat, malgrat totes els malgrats. Però vivim una època de tarats i amputats sentimentals. Arreu veus tarats sentimentals, només cal mirar al voltant, escoltar les converses, posar-te a llocs com aquest. No tinc dubtes sobre lo del ronyó, sobre el braç, sobre la cama, sobre tot jo que estaria disposat. On queda això davant dels capritxos que tots tenim? Perquè tots tenim capritxos però fins aquí. Les ratlles són i han de ser marcables. L’edat, l’edat. O pitjor. No puc fer res. No, sí, tancar portes i obrir finestres. L’atac de gravetat és inminent, va pujant estómac amunt estómac avall. Punyal al ventre que de moment para l'hemorràgia que ell mateix a provocat. A veure com sopo jo avui. I demà. Collons. No sé on queda el parc de Les Corts a les 10 de la nit, aquell deix de sinceritat entre un mar de llàgrimes i humitat. De veritat que no ho sé. O potser era el punt aquell, a bones hores, de “pobret, que no pateixi”. No sé on queda aquell "ho tinc claríssim però adéu". No ho sé. Presa de pèl. No tinc paraules. No tinc res de res ja, és un no poder més perpetu. Només l’estomac escriu la meva particular odissea. M’havia promès no sér autocomplaent però ja m’és igual. Podria escriure llibres anar seguint així i no diria res. Vull enamorar-me, m’ho mereixo, em mereixo el putu horitzó i el putu veler. Però no serveix de res el què. La justícia fa temps que ha fet aigües. Això és insoportable, el mail també. Si encara queda alguna cosa de telepatia el meu estómac és un llibre obert. Em posaria cursilíssim, però tot el que podia dir ja ho he més o menys dit. Òstia, tot plegat és una bona puta merda. Merda...

En definitiva, durant un temps faig les maletes pels qui vulguin seguir (aquí potser hi deixo alguna "recomanació" i poc més): http://habitaciodhotel.blogspot.com/. Ben mirat no sé si podré escriure res sabent que ella no… però potser justament per això cal que així sigui. Segur que m’oblido de gent. Els qui no hagueu rebut invitació no heu de fer més que dir-m’ho a través de l’email corresponent. És una pena acabar amb un mail tan dolent, cutre, desastrós i de mal gust. I que ni tan sols m’he dignat a repassar.

`