Apunts VI

´

Quedi clar que prenc la conferència d'arnau pons i maria bohigas com a punt de partida i no de crítica, un encetar temes que em cremen a partir d'allò que he entès (i allò que no entès). Temes que són els de sempre, en poesia: claredat/obscuritat, el trobar lleu/trobar clus al que feia referència en casasses, la importància de la tradició i com cal seguir-la o no. Perquè està molt bé una poesia hermètica, erudita, plena de significats amagats rere signficats, plena de lectures de lectures, i a més feta d'una manera bella, estètica, literària, tot això està molt bé, però no té perquè ser la única (la bona, la que ‘cal’) manera de fer poesia i, a més, no ens enganyem, al Poble no se li pot donar segons quines coses i la poesia erudita i críptica no acostuma a ser una d'aquestes coses per les que el Poble clama (no cal dir que parlo de poesia com a quelcom minoritari, sigui de la classe que sigui, que aquí s'està divagant ja entrats en aquestes 'minories' que d'en quan en quan treuen al cap al 'Gran Món'). Penso també en allò de canviar la societat de base (l'Educació) i que estaria molt bé, seria genial que a escola ensenyessin els bons de veres, que els nens els aprenguessin ja de petits i amb naturalitat (si tinc fills espero fer-ho) però així a nivell universal i en l'escena de voraç capitalisme a les acaballes en la que estem, sona tan idealista que rebossa ingenuitat, que vale, malgrat tot s'ha de reivindicar perquè sino què? perquè potser en un futur..., que potser la història de vegades... d'acord, d’acord, però anem al tema de la poesia que cal, la bona, la poesia poesia. Perquè si apretem una mica els cargols, què resulta millor: no fer poesia o fer poesia d’aquesta que funciona, poesia amb ritme i mala folla i que es carrega la padrina i gesticula i òstia i puta i meuca i tal? O per altra banda, la poesia per padrines, per regalar als tiets, per recitar a la cosina de setze anys (ep, poesia que en qualsevol moment també pot colpir, eh, faltaria més, que tots tenim també una part de padrina a dins). És a dir, cal un tipus de poesia ‘com cal’, cal posicionar-se en blanc i negre? I qui pot dir que un tipus de poesia és millor que l’altra? Òbviament gairebé tota la poesia és grisa i suposo que estareu d'acord que ni blanc ni negre però també és veritat que llavors passa que una, posem la blanca, és la que es ven i per tant es publica i es projecta i acaba menjant-se l’altra, posem la negra, en el 'panoràma poètic general'. En aquest cas les guerrilles són justes i necessàries. Tot això podria extrapolar-se al funcionament de la societat però ja avanço que ni tinc solucions, ni pretenc tenir-les, ni crec que n’hi hagin. Un servidor no té respostes, és més, per cada resposta venen tres preguntes noves, així que, així que com que qualsevol final seria decepcionant ens agafarem a fer discurs…

Hi ha allò altre de dur una vida poètica i practicar l’ofici i fer club de poetes morts i vius fornicant endogàmicament i capelletes que diuen que ells no són capelletes, amb lo que, al marge de les òbvies misèries de cenacle, aniria'm a petar amb el tema anterior de l’Educació i de defensar les coses i tal. Per mi genial, endavant, on cal firmar?, però la poesia, al meu entendre és una altra cosa. Potser, com comentava no fa gaire amb un amic, la pròpia paraula poesia (o millor dit, la paraula Poeta) està massa gastada, massa carregada de llasts i estereotips i perjudicis i suposicions i així frivolitzada fins arribar a punts grotescos. Potser sempre ha estat així.

I, què els hi queda als que volen fer ‘Poesia’ avui dia?

Perquè sobre com han d’anar les coses, campi qui pugui, els que manen sempre donaran un motiu de disputa als que volen manar, fins i tot als que només es volen manar a si mateixos…. I encara més, del tipus: A dia d'avui fer la revolució seria de govern de dretes? Doncs probablement sí. Que el poble no sap que li convé i que el que cal és que manin els bons? Potser també, però qui assegura que aquest bo és bo, i que aquest bo ho és també per l’ofici (que és vendre –com qualsevol política o negoci-), o que el tiburó de torn no li pugi a la iogular i acabem tenint el mateix sistema de sempre? (sempre penso que si de totes i totes les possiblitats de l'univers estem a on estem és per alguna cosa). O allò altre de la llibertat d'opinió, com si la llibertat d'opinió no estigués sobrevalorada, o la ingenuitat de creure que sóm tots iguals i la vida les coses i la realitat no funcionessin per jerarquies, com si la democràcia no fos el sacre invent per colar les barbaritats de sempre amb allò de que és el menys dolent dels mals, amb lo que llavors vindria un "i aleshores què?" amb lo que “aleshores res”, o “aleshores anar tirant”, o també "...aleshores l'angúnia ve dels somnis/ i va com va...". Però tornant al tema, crec que ells tenen raó reivindicant el tema d'una poesia rigorosa, que tingui en compte els viaranys (auswitch) de la tradició, però també hi ha el punt que el propi fet de proposar-ho implica un ensopegar en l'altre aspecte: el de la ‘llibertat creativa’. Em refereixo a les nostres contrades, a on la poesia diguem-ne ‘clus’ està com està i li cal lo que li cal, però imaginem que la truita es girés i fóssin la norma, els que marquen la tendència, (o ja no només de la poesia -posem-hi més imaginació encara- sinó de tota la Cultura), imaginem que per reial decret la poesia, la poesia ‘clus’, fos allò que cal, allò que toca, el que convé fer… En fi, no seria llavors just i necessari reivindicar l'altre model també? No estariem a les beceroles altre cop?
Al marge de que aquestes línies siguin probablement òbvies, interessades, amb certa tendència a l'excusa que escombra cap a casa i ortogràficament dubtoses, al marge que deixi de banda els matissos que probablement són l'estreta línia on cal moure's (i on gairebé sempre es movien els conferenciants) no he sabut trobar (excepte potser ell) res ni ningú que em doni una resposta convincent (en general i en particular) a tot plegat.

´