(Reversions, provatures, calçadors...) VII

´

La mar brilla...
ANDREU VIDAL

I

...sal de boira en el seu sí, ventre
gangrenant-se a les parpelles

(al vertigen de l'onatge hi digereix
les restes del naufragi
de la llum)

plàncton...

II

si a l'alba la llum deixés de girar
i es clogués en la perfecte ferida dels ulls,
la mirada d'on vessa un riu que ja és cendra

recordaries potser llavors l'ombra
de la platja bressolant-se dins la nit
com un nen als braços de la mare,
desnecessitat d'extremitats
on eixamplar les parets del món,

si a l'alba la llum deixés de girar

et diria: vés a la finestra i contempla
com brilla* la lluna a dins del mar,
el cor fosforescent és un de sol
-no hi ha mort, només memòria-

si a l'alba la llum no amagués
que el gir és sobre nosaltres mateixos
que la certesa romandrà fresca en la incògnita,
que quan em renti les dents de geniva tendra
la llum només il·luminarà el desordre.


(*batega/ pampallugueja)



I(II)

acaricio amb la punta de les parpelles
la cremor del ventre,
sal de boira en el seu si

contemplant l'onatge
digerint les restes
del naufragi
de la llum

que es perd en el vertigen
que roman en el coàgul

plàncton.

´