Gauguin

[...] i va ser quan ja no podia més amb les meves cames i  els peus, amb butllofes, ulls de poll i encetats varis, que vaig deixar bressolar la maleta i que aquesta caigués enrere pel propi pes, i jo amb ella, mig estirgassat damunt d’ella per descansar una estona. El paisatge que se’m presentava al davant era wow!, era pam!,  no sé com dir-ho, era magnífic i devastador com lava que fos cera i la flama de la llum a la lupa dels meus ulls la fes fluir de nou al cervell, una mica com tenir por i prendre’s un cafè per llavors de revolada agafar i anar a un lloc bonic i tranquil amb ocells piulant i deixar que t’entri el subidón d’energia de confiança que ho és tot, com si en lloc d’aire respiressis llum, confiança en saber estar sol, santíssima trinitat de fracàs, mort i por, ombres que l’home perpetua al llarg de la història i la cultura. Però, com deia, era tot tant wow! i tant pam! que el meu cervell s’havia de conformar amb vagues traduccions del tipus:

Si el principi fou, aquest fou la mancança, el camí del trobar a faltar que calça les ulleres; tot l’horitzó no és sinó un invent del camí que es sap caminar i vol guardar-ne el secret, perquè els conceptes també són energia i també neixen creixen i es reprodueixen canviant de forma. Mai sabrem quantes paraules engloba la paraula supervivència. Però no eren paraules allò, o potser sí, no ho sé, i tan li fa, el cas és que estava allà, als peus del volcà contemplant aquella extensíssima catifa d’herba granular amb canvis de rasant que semblaven traços de pentagrama, coronada amb flors exuberants i desconegudes de tots els colors, i amb arbres de tantíssimes espècies que desconec i que un dia preguntaré al meu amic jardiner, i tot allà estava tan ben greixat per la cendra del ventre, tot el paisatge, tots els pronoms, que la cosa adquiria una vocació de volcà majestuós i esgarrat, bellesa de contrast talment una pintura expressionista que, com diu Cirlo: “s’adopta com un guant a tot pathos tràgic, d’angoixa, desassossec, dolor lacerat, anhel de destrucció i dissolució en el que el Gautama Buda denominarà "les formacions" ”. Al capdavall, pensava, tot el problema de l’existència es resumia en el guant, i en saber-se mitjó i girar-lo i girar-lo amb les mans tot volent-li trobar alguna cosa, i la cosa era "el guant: tantes veritats com mitjons", la cosa, el traç el gest en moviment i congelar-lo i vinga primaveres. I és aquest, pensava, el camí, el tipus de guant amb el que l’artista s’ha de conformar...  Als peus d’aquell volcà en ple bullici epidèrmic i primaveral on Adam i i Eva devien jugar a fet i amagar, podria dir-se que tot l’art esdevenia una ombra, l'ombra immensa i primigènia que va passant de generació en generació fins els nostres dies a través de grans homes pobres i genials que, amb tot l'esforç del món per seguir amb la mandra, intenten mantenir un motiu de queixa que adorni i justifiqui l’existència i alhora la conformi a la resta. Al capdavall, vist amb una mica de perspectiva, no resultava ser tan inútil, vull dir no pas més que la resta. I va ser llavors que el sol va començar a declinar, típica posta de postal brutal, i en aquell instant, cansat però sense set ni gana, i ja acostumat a ser un espectre del què (imaginava que) havia estat, va ser en aquell precís instant, deia, que em vaig adonar de la gran tragèdia de tot l’art modern i de sobte vaig tenir com una revelació placa! placa! placa! llampeguejant-me martellejant-me la consciència amb la plena i total convicció de que  el què realment volia, el què de fet havia volgut sempre, era tenir dona i fills, amb una casa a mig camí de poble i de ciutat i que el què ara calia era agafar el primer telèfon que trobés i trucar-la, i a continuació solucionar tot el tema dels diners... [...]

(PAU ERRA, Casa per la teulada)