Per més que són dies d'endreçar, catalogar i posar noms a la ruïna, en general i en particular, a tot allò que té d'horrible i engrescador, a la ruïna com a frontissa que funciona com a mirall de l'època, com a envàs dels somnis per allò de que conserva allò que ni tan sols la peça original contenia, per més que tot això i això i això i això i això altre, la millor explicació a la fascinació de la ruïna la trobo passejant pel túnel-passadís del metro on, entre tot el bullici en moviment, en un racó, quiet, mal vestit i brut, hi ha un home tocant, commovedorament, una cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada