Cierta vez, el arquitecto Edwin Lutyens observó a uno de sus alumnos
que Dios ve todos los defectos de nuestras obras...
B.M.
Diria -si es pogués dir, si es pogués intercanviar Voler per Poder, si blablabla, diria- allò de "el olvidado asombro de estar vivos", a la plaça, de tornada, en el precís instant en que tots eren Pachebel menys el músic. I diria droga, o comunió silenciosa, si no fos tan nyonyo, tan cel obert i tan puteta. També camí avall, llavors, pels carrerons d'una ciutat "plena de nens que només sabran coses que jo sé, i que no vull dir-los".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada