I, finalment, tot que reventa. Amb sort de paret o sense, a la cambra on el cervell es combrega pedra. Desesperant de caure i la caiguda apartant-se, disgregant-se, cansament de llàgrimes fugitives d'una terra massa erma, impermeable, sense hort. Sense forces, clavegueram entusiasta. Finalment plou, i no hi ha final sinó pluja i més pluja i vinga pluja. Que arribi el mareig d'una vegada ja, vull perdre la consciència. Vull una mínima possibilitat, acostumar-me a saber estar mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada