El soroll himnòtic de la pluja contra la uralita. Tota la nit. Finalment em desperta. Abans que se m'oblidi, però, apunto alguna frase interessant a la moleskine de torn. Em faig l'esmorzar. Rutina és casa. Somiar molt de nit i poc de dia, grotesc equilibri. Potser sí que tot suma zero però m'estimo més veure-ho com un globus, com un donut gegant (dels de xocolata i dels de les atraccions aquàtiques), com un diana feta de records vius com la carn, com una illa tropical. Fantasma és casa. "La alta fantasía es un lugar en el que siempre llueve" llegeixo d'en Vila-Matas. Penso en el verd irlandès, en "el árbol del amor" que m 'ensenyava en José prometent-me que quan surtin les fulles tindran forma de cor, penso en quin color hauria de tenir el cor. Camaleó, tornassol, color ulls? Penso que ja prou però tinc una hora d'internet pagada que no desaprofitaré. Rescato frases, en la seva majoria retòpics i blablabla: "el plaer de viatjar és saber-se enlloc", "un cor tan transparent que es fa de nit", "els nervis desplegant-se com un rosa", "exili, al punt de la interrogació", no sé si podria viure amb algú como Polly Morgan", "el temps com la consciència del temps", "pànic de centre comercial d'extraradi", "obrir els llavis de Hofmannsthal amb un ganivet", "angoixa és gasolina? canvio de marxa", "la pedra filosofal a la gola". També faig mini crítiques musicals, o millor dit, els hi imagino un possible videoclip: l'Adagio del L'Albinoni, el Mandoline de Vivaldi, el Divenire, el Cycling trivialities, el tango de l'Euripides, etc. Ara imaginaria un final Breaking and Entering, no fàcil, ni gustós, però final com cal al capdavall. Però no. I diria Algeciras, Cádiz, Sevilla, diria avió, diria Falles, que se m'acaba el temps, i punt final. Però no. Aquest punt final tendeix més aviat a Menorca:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada