El grumet anava trist com un Èdip fet glaçó
regalimant en busca de l’iceberg
descobrint la mesura de les coses
pels contrastos de la llum,
el crepuscle que tendeix a pegat a l’ull
mentrestant, a coberta, lleganyes com nanses
el descansaven al pou borni d'una saviesa
ben apresa i mal entesa
"hi ha coses que no cal entendre, només celebrar"
prò la seva por consistia a ancorar-se la vena feta vela
i que rere el seguici d’ulls se li aparegués el mar
escumós com un tap de suro mal dirigit:
“sóc definitivament un peix amb cames?”
“seran els vaixells les fulles del mar
i jo tan sols l'estol de nervis corresponent?”
“si almenys em digués Gulliver...”
“lligat amb neoprè, caldrà ofrenar-se
a la ignorància de les sirenes?”
a la ignorància de les sirenes?”
“serà el grinyol l'últim cant de torn,
el súmmum nèctar d’empassar saliva?”
"i les boies, els anissos que cal saber esquivar?"
"i les boies, els anissos que cal saber esquivar?"
“seguiré pescant per arrossegament?”
“seguirà la vida teixint xarxes per mi?”
"diuen que anar també és venir d'alguna banda..."
“potser només que em facis un petó...”
“potser només que em facis un petó...”
en la quietud de la coberta el grumet seguia pudent a peix,
volent entendre el perquè de la remor de les onades
gelant-se-li a la mà que li cruspia els somnis,
imitant la sal com qui es llença per la borda:
“si arribats en aquest punt
del nord magnètic
la brújola funciona per gravetat,
si la mancança fa surar el talent
i les miques em calcen els grampons,
aprendré auscultant el fred a caminar el silenci de l'aigua?"
"sabré fer-ne
de l'alenada del meu crit fugitiu
una manera de callar?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada