Si els jocs fàcils de paraules no et fessin rabieta diries que que no entendre res ja ho vol dir tot. Que potser allò que parla és només la inèrcia de la llum d'una estrella ja apagada. Perquè una sola vida per a tantes veus? Convenientment mirat, tota estructura inventada per l'home té forma de presó. Els ulls de la pedra que vol ser estàtua, triangle de les bermudes d'aquest observador que hi posa la mirada i en fa art en forma de plàtan. Llum i ulls, pluja i núvols. No ho sé. De vegades, quan la nit esclata marinada i clara però pels carrers les voreres i els semàfors ronden encalitjats entre la llum de la lluna i els fanals, saps que, vulgui el que vulgui dir, estimes. I perquè estimes, decideixes que caldria esborrar tota senyal digital que et digui el contrari, que no ets allò que voldria que fossis sinó allò que ets, que amb les màscares no es pot parlar perquè confonen el tot per les parts i sempre responen. Perquè no serveix de res saber-se en el silenci, si aquest silenci implica mort, el joc fàcil de la pell ofegada d'aire. Sense palpa. I fer-ne veu de la suor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada