A canvi d'una feina fixa

   
I
  

Devia ser amb les cames als núvols calçant pluja,

amputat l’egoisme
(Freud diria... sublimació, un bon amic: autocompassió),

sense braços que abracessin la llicenciatura
de la cadira de rodes,

cercant la clau del meu reialme com l’esperança

dels morts en una altra vida, desestimada l’ombra

que al meu pas empeny el grinyol pels passadissos

estrets d’una presó amb panys tan grans

com portes obertes de bat a bat

al fons d'un cor esbatanat...

devia ser...

per tots els anys que -en va- he cercat cloure la nit

al rovell de les pestanyes,

amb l’eufemisme dels temps verbals

que -tendint al silenci- s’agombola

cast del vent d’hivern i mal casat al rubor

que esmola ganivets

devia ser, podia ser, era sobretot la possibilitat

d’aferrar-se que enceta el no saber-ho del cert... 

(la invenció suficient per declarar l'IVA
en zero tendint a lleu positiu

per tal que l'inspector d'hisenda
no rebregui els baixos fondos)

i tot per un vint-i-tres de gener

en que després de bufar el primer efemèrides

per l’inassumit somni fet carn i ossos

vaig desaparèixer pels ulls fosos

patinats damunt el gel inexistent

d’un trist i dorment bassal

caigut de la boca de l’aire condicionat.

Tot això em ve al cap com qui, assegut 

a la blanca i circular taula del menjador,

gronxa una oració de confabulacions

i escup finals de mes a l’oblit de la memòria.

II

Potser per moda s'inicia el tast del dia reciclant nits

de lleganyes com nanses entrant pel finestral

il·luminat amb la llum ja gastada dels somnis,

menjant handicaps per esmorzar..., i les restes:

davant etétés i edificis governamentals,
potser és l'escena de la pèrdua de Déu

el temor a pertànyer a alguna cosa més gran

l’anar que ja és la fi

quan Voler i Desig resulten oposats

"una sola pregunta es bressolava a les ungles

i els cabells de Maharshi el seu any d’inanició:

qui sóc jo?"

potser oblidava la ceguera de l’orgull

al gran cony tornassolat en mar de flors,
el qui pel què...

com acceptar la sal com la mare
de tots els camins que cal codolar?

seré jo el fugitiu capaç de macerar les passes i fer-ne carn

quan allò que ens brilla per davant ja és el reflex de l’ombra?

"seré capaç...?"

la paret engoleix l’eco com el negre el blanc

i la pústula de la impostura raja sang

que segella llavis...

"serà el cop la perfecció que encinta el blau?"

calia sortir al carrer i deixar l’auditori el màxim d’indiferent,

assumir la grandesa amb la mediocritat del que es limita a viure

"al cantell de la vorera

el conferenciant busca el somriure aprovatori

en grises faldilles de matí de dilluns vist des del mirall"

com curar els somnis del càncer
sense assumir com a propis els dels altres?

com comprendre sinó pel delit per la sang, el tremolar les cames

la hipertensió de la suor amassada ciment a la gola?

fretures d’una por que amb gravetat manté el pedestal a lloc

i apunt pel discurs

de voler-ho dir tot de no saber el què 

més enllà de:

"que-que-jo... de vegades..."

(de què serveix comprendre

quan, rodolant l’expectativa

feta eructe del vent Quixot

amb bicicleta estàtica,

neguat el somriure, aquest et retorna
a la dutxa dels vestidors -als llavis
del monitor picant l’ullet d’última hora,

al finestral de l’anus rere les campanetes

que dringuen el gong de l’advertència-

quan t’ajups a recollir la pastilla de sabó?)

Potser només plasmar el vent remugat al fons del crit,

tancar el fons d’armari...

sortir al carrer, envernissar la careta

amb els nous tèrmits de torn,

morir amb la vena als ulls

per, ja enterrat,

arrencada l’escriptura

de la senectut de les parpelles,

aparegui el negatiu indefens

de la Història que el contempla

per, amb la vena hissada al vent

com nova bandera de la repetició,

algú hi descansi la son de tots

mentre bat els braços a les butxaques
i allunyant-se xiuxiueja... 

Potser també es tot això quan,
pel descarnat asfalt d'una carretera qualsevol,
dormito les hores als espais en blanc

de les coses tal com rajen

i prou.

III

Anar o venir, d’haver-n’hi prou

amb ser o prest de la possibilitat

escodrinyada en l’acte en si

(d’improvís

com la por mastega gana

que ja no arriba amb el menjar a taula,
-el temps perdut a les busques del rellotge
al canell com un volcà apunt de reventar
    o lentament recollint-se els cabells...-)

anar i venir, vestits amb tota l’ombra

de què som capaços a la maleta

mentre, vestits amb sang d’home invisible

el teclat modula acupuntura de la pell a l’aire,

amb l’ofici de llevar-se cada dia
i adquirir gratuïts bitllets per anar a Roma...
   

per sempre, però, el tren a l’andana equivocada

-diuen que carregat de tresors preciosos-

s'allunya en sentit contrari.

Canvi d’agulles.