La fonètica de la llàgrima evoca/aboca al ventre, i és com dir finestra. La nit a l'habitació o a la pista de ball, tot són fronteres i, a banda i banda, una colla de hooligans que demanen pas a la ració definitiva de cervesa, polles i conys, i és com veure Els idiotes a la casa de Rachel Whiteread. Què fer? Del carrer estant un eixam de veus nocturnes ressona a Kalashnikov. Al cel, una suau i lentíssima competició entre núvols i estrelles. Als llençols com una cúpula, l'insomni blanc ressona contra els vidres Climalit que no tens. En el seu no-dir el silenci resulta bell com estúpid el callar que s'interroga. Llavors, la possibilitat d'enyorar i es fa de dia. Però aprèn-ne. Aprèn-ne. La neu no pregunta mai perquè. Quan, fugint dins l'abric, t'adones que la teva pàtria és Rússia i que Rússia no ha existit mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada