Què qui com quan on per què, es pregunta el "jove poeta" cansat de llegir la mateixa monserga repetida en diferents tapes i col·leccions i editorials i edats que va furgant per llibreries i biblioteques. Potser l’angoixa de la influència és justament la seva manca de concreció, pensa. Com avui quan obria un llibre i llegia un poema, un "bon poema", en tant que reixit (deixem-ho en què reixit vol dir reixit, i punt), sí, però no en canvi un "gran poema" (no entrem en detalls), si es pren la premissa aquella que el poema emprava un llenguatge habitual i gastat, molt vist, que és amable al preu de no obrir clarianes a la selva i, com diu la teobiologia (quan les coses no se saben, cal inventar-les), tot el que no es mou tendeix a podrir-se i blablabla. No el malinterpretin, tot això és subjectiu, barat i d'estar per casa. Però és que al "jove poeta" un llenguatge que permeti que el poema sigui reeixit, clos, acabat -per més que evocador-, li sembla com a mínim sospitós (tot això, al marge de que el jove poeta vagi apuntat sense gairebé saber-ho a la religió aquella que proclama que separar el Què del Com (sense un ironia autoconscient) és sacrilegi pecaminós, trista ignorància i moltes altres coses que prefereix no vociferar).
Però avui, el "jove poeta" cansat de... no es deixava de preguntar perquè tot això que a un servidor li resulta tan fascinant a tanta altra gent, en canvi, li avorreix. Les respostes són moltes però ho deixarem en allò de: sobre gustos, colors. O potser perquè sense el 99% de blablabla no fóra possible que emergís l’1% al qual es referia el "jove poeta" cansat de llegir la mateixa monserga repetida... I afegia: no sé què passarà amb els joves (en tant que aprenents, és a dir: tots) escriptors d’avui; recordin allò postmodern de que la Història s'ha acabat (aquí l'hi he hagut de dir: "psst, posi al davant un "permetim que faci trampa per afirmar allò postmodern de...", que sempre ajuda ), a lo qual ha continuat: permetim que faci trampa per dir allò postmodern de que s’ha acabat la Història en tant que no deixa de ser un discurs, un metarrelat més (ja saben, com la religió, la Il·lustració, etc), de tants altres possibles. I s’imagina això en l’escriptura, en què pensa la gent que escriu avui i se li acut que d’alguna manera cadascú perfila i ressegueix la seva tradició privada (vídeoconsoles, alta i baixa literatura, còmics, condicions laborals, sèries d'internet, Internet, blocs, excés d’informació, excés de desinformació, velocitat, canvi, etc), que no es sinó un altre dels mecanismes de la Tradició per perpetuar-se (així com la negació de dita tradició i els nous camins oberts a cop de matxet són justament els que la perviuen –crec que ho això ho explica Bloom-). És clar que, de sempre, cadascú escull la branca de l’arbre que més li convé. Passa que avui els arbres poden ser també arbustos, i plantes i faroles i papereres i contenidors i finestres i núvols i tractors i acceleradors de particulars i perfils en xarxes socials i museus d'art contemporani i...
De fet, al marge del "jove poeta" cansat de... jo només volia anotar les pròpies divagacions tot passejant pels carrers de Vic i el seu mercat. Coses com: en general i en particular, però sobretot a Vic, la gent s’odia amb una amabilitat que fa por. Jo només volia explicar el meu ‘m’agrada conduir’ entre els paisatges fumejants d’on en sobresurt l’skyline del Collsacabra (el nostre Colorado particular), tot regat amb un eixam de núvols com els arbres del cel (ja posats, els llamps serien les arrels, llàstima que no llampega). També algun grup d’estornells migratoris que es debaten entre l’aire i les torres de molta-alta-tensió, pensar en un possible títol: terra d’aire (i veure’l com massa molt pastel, carregós, suat, dits a la gola enllà. Terra-aire, en canvi, resulta més catxondu, ja saben, tot el rotllo míssil i blablabla, tot i que caldria lligar bé les diferents opcions que es ramifiquen de les dues paraules terra-aire). I volia dir més coses però no les recordo, o se’m dispersen massa, o és senzillament mandra, mandra que fa que tampoc sàpiga acabar tot això i em remeti a perpetrar apropiacions indegudes, en plan hihi haha picada l’ullet i, capcot, acabar en un trist i pobre: en fi.
1 comentari:
"[...] a Vic, la gent s'odia amb una amabilitat que fa por". Ho has clavat.
Publica un comentari a l'entrada