Cristal ship

  
La tortura, el vici. Al far d'ombra encapsulava somnis amb data de caducitat i tòpics necessaris. A la platja, sembla ser, la saviesa el perseguia i ell seguia girant a la velocitat acostumada, més i més ràpid, amb la rapidesa amb que ensopeguen les cames com un quixot amb bicicleta estàtica, aquell caire de la precarietat que va del saber-se res al sentir-se tot. El més difícil és ser algú corrent. Tothom, que és ningú. Aquella grandesa d'estar fora de tot i pagar l'impost de fi de mes, i somriure perquè de fet tant te fot. Idò. Com aguantar la mirada i declinar a continuació? Que vanitat i mediocritud es donéssin la mà al cos derivat de tan sols un home. Que l'angoixa fos metall fos que el ventre destil·la. Ara i adés, de res i de ningú, la nostra més nostrada culpa.