Anar, venir? amb cames sempre costa més justificar la impotència. O la mandra? Mandra o por, ho veus? M’he gastat tota la valentia en un parell de collons nous. El mentrestant que espera que es faci tard per poder-se dir que és tard. I sense oxigen el foc no serà però tampoc l’explosió. L’univers ja es prou gran i petit com per voler-lo imitar. El pulmons plens de lletres, una muralla de lletres que el llop ha d’enderrocar amb paraules que passen paraula. No res més enllà de bromes burres i eficients. L’arbre és l’evolució, no hi ha progrés enllà de la voluntat de trobar un sentit enllà del declinar. No hi ha progrés. Felicitat? clar, ve per defecte, aquell buidar-se perquè la vida pugui entrar, aquell saber estar sol per poder estar amb la gent, aquell malgrat tot hipnòtic i somnolent al que devem anar quan morim abans de desaparèixer de tot i. Al carrer, anar i venir, contemplar l’entorn i saber-hi casa per tot allò invisible que hi batega com música trista i dolça. Cames? De vegades no hi ha més camí que l’arbre. Poder respirar com un arbre, parlar per les arrels. Respirar ni que sigui la merda de la ciutat, parlar ni que sigui contra les parets de ciment. Però no, no, no, collons, alguna cosa no funciona, no és el que esperava i, més que collons el coi de 'no pensin en el vermell' i pensar més en els ocells que en la fruita, en el tacte de l’herba que enceta els dits, en el vent com peix a l’aire i el seu immanent anar i venir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada