El ritme sembla cec

el suelo te quiere de vuelta.

D.F. WALLACE

   

No començar evitaria la constatació del fracàs més voraç, ara que ets a dalt de tot i ho has vist, perquè ho has vist, sempre ho havies vist però ara t'has adonat que ho has vist, i que no val la pena, tot i que no saps ben bé el què.  Però ara ho has vist. Pulsió de vida o pulsió de mort, no saps ben bé què. No és veure en el sentit estricte del sentit de la vista però, en canvi, constates la claror enlluernadora i blanca que et bombardeja la vista en forma d' al·lucinades pàl·lides imatges, com rere tota aquesta llum  hi un focus, un focus que ara veus des d'allà dalt, damunt les bambolines. Teatre del bo que provoca espasmes en forma de suor i calfred intern que, a falta de res millor, anomenes bellesa.  Bellesa que ve a tu, ara que ets dalt i ho has vist, bellesa que ve a ser la sensibilitat de sempre, aquella cosa entre naïf i tardoral, i que, al marge d'impaciències i rebequeries, no pots evitar. Però aquest cop, aquest cop, AQUEST COP. No saps. I li dius bellesa del teatre en l'ànima engendradora del llur propi simulacre, tu que estàs a dalt de tot, apropant-te a la punta del trampolí damunt les bambolines. I a cada pas alguna cosa, alguna cosa que reverbera dins seu: els estats d'ànim van i vénen, és cert, pensament aquí pensament allà, abraçada aquí cosa al cul allà, els estats d'àni van i venen, però hi ha una cosa que no, i la vida és això. No ho sap dir, però té clar que és això, i que no  podria ser d'altra manera. Potser un dia es posi a intentar descriure-la, es diu, però ara mateix li sembla que seria el darrer graó de lo inútil. Graó d'aquest trampolí que ha anar pujant sense voler. El temps se'n deu riure, pensa, el temps ara és una broma infinita. Intenta adreçar el cap, pensar en que un dia es posarà a intentar escriure-la, però ara li sembla que paraules com 'terrible' passen a ser només una paraula, i com a tal, estúpida. No començar, no començar aquest era la marc del pa amb que va vindre al món, no començar perquè fer camí és la certesa cap a la mort, el ganivet que estrena el pastís i en pocs segons passa a l'aiguera i és raspallat amb un fregall amarat de fairy. Al capdavall,  d'això se n'adonava ara, l'estupidesa sembla molt més juganera. Potser sí que valgui la pena, es deia, reprendre el temps enllà d'aquesta escriptura però estava allà dalt, sobre les bambolines caminat vers el patíbul del seu trampolí persona i intransferible, i amb un terror el convidava a acabar d'una vegada, sec i definitiu.  El tòpic literari d'escriure per esborrar. O potser saltar i així fer camí, es diu, però  amb el camí el risc d'arribar a algun lloc.  Començar per no acabar, el patapum del qual tu en voldries renéixer quan, de fet, tot t'indica que series un altre. No sap el què ni el com, ni on acaba tot això, només que el terra el vol de tornada.