Túnels i molses i tal

 
parracs i pregàries, baixant pels pujols enfonsats
fins al genoll, i amb renou sobre els llacs d'aigua
  balba...
DYLAN THOMAS (trad. M.M.)



...I si a ambdós hi creixen flors, ai, 
si nostresenyor ens va fer del fang o de la merda,
qui és qui per poder-ho distingir?
i si som la flor i nata entre les natges 
i respirem la terra a força de fordar-la
(la terra que és nostresenyor, darwin o un marcià cavernari), 
ai,
qui ens ho podria pas assegurar?


La font de la baba de Déu 
sigui en nosaltres, la gota. Amb tots nosaltres
degotant, oh devots de la gota 
la gota que ha fet vessar el vas! 
la gotera!

que et pica l'ullet (oh sant Tomàs!)
i t'hi fica fulles
mentre et diu: jo sóc el trenc, la figa, jo sóc 
tot aquest l'espai entre tu i el teu impossible...
que no em veus? que no ens sents?
doncs ja pots anar fent com que escrius, guapo, 
que per les sigles de les sigles, cardem
(oh M.O.M.A oh M.A.C.B.A. oh S.G.A.E. i P.P. i F.M.I. 
oh R.I.P. R.I.P. urraaa!!!)


                                       i plorar...
    


D'igual a igual, nostresenyor és
enlloc
i en el cas dels homes
en els uns per sobre dels altres
(la jerarquia que permet
dir: jo sóc un home)

Ara la ràbia,
sota control,
                    li forada el ventre (oh ceptre!)


Budells com escurçons.


I caga durícies -muda la pell-,
pura genuflexió (oh la llum, oh l'enlloc!)
que s'abona al sant tornem-hi
que permet seguir creient-hi.