214

  
Benaventurats aquells qui tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n'empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment de fer crui cap a viure,
als afores de la persona -igual que una herba creix
a l'escletxa més alta d'una façana humida-
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben, de si mateixos,
més que ningú no en sap. Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d'aquell cos refulgent que ni gosen mirar.
Porten la vida a l'esquena com un sac de pedres,
s'aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
de que sempre se deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però per damunt de tot estimen com una mala cosa.


(MIQUEL ÀNGEL RIERA, Llibre de les benaurances)