Volia tindre els deures fets de bon principi,
la quietud de l’esguard que giravolta
a la velocitat exacta de la roda.
I es destriava a l’escull,
etern aspirant a la comunió del plàncton.
A pleniluni, en aquella mar
frisada de potsers,
l’aigua semblava riure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada