Destí? No conec ningú al qual la infància no se li ramifiqui per les branques. És mirar el tronc, les arrels i entendre el moviment, l'expansió de les branques, el tresor dins la frontissa dels nusos, la tempesta de llamps i trons feta faràndula com qui vol arbrar-se endins i es torna sord de tant cridar. La infància, les arrels, les branques, i el fruit, oh el fruit. Saber-lo allà, amb l'aire fred d'un dia de gener assolellat que neix amb un somriure sota el braç, esperant un ventre primaveral, placenta d'aire de camp paint el sol. Fer-se pagès, Costa Rica nostrada. Perquè també és tradició que el clima modeli els teus vicis. Llegeixo en alguna banda que a l'Índia s'ensenya als nens que "la persona que arriba és la persona correcta". També els instants, també els successos, diuen. Ho envaso al buit per dir que sí, que tot arriba en el moment correcte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada