Ni tan sols el fum, que ja és un crit. Assegut del costat dels perdedors aprèn sentit de vida. Del temps ja no hores i agulles sinó l'esfera. I un sentit essencialment democràtic, brutalment democràtic, que diu, per allà on, al fons de totes les misèries, s'amaga la pau comuna. Als bancs, hostes de cendra donats al vent. Potser llavors, la primavera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada