L’extraterrestre que de
les altures estant
enceta el seu quadern de
bitàcola,
gargots, fragments:
gargots, fragments:
Paisatges,
estats de brossa
i criatures
que volen ser homes
amb una
fe que asfalta el paisatge.
Etiqueten
com bisturís. Una ombra el mar.
Realitats virtuals: les anomenen
estats d'ànim.
Vestits
amb raó,
Un déu hi dorm. L’equació, per tant, es manté.
De
pensa a pensa, fotografies. La pantalla, el buit on projectar-se.
Desig i por
faran la pel·lícula... de píxels cel·lulars... miopies...
que van
de les fosques a la fe en el baf,
el mite
de la neu...
El sol
és encís,
(En
certa manera, doncs, és cert que el sol brilla per ells.)
Són el
que fugen, desglaç
de la vida que es buida per tal
de poder tornar a entrar.
Criatures que es fan dir
Homes. Homes i dones.
I més. Hi ha tota una
línia de grisos...
Bellesa, horror, amor. Noms.
Tot noms.
Al final, però, gènere
fos a l’ambre dels llençols.
Hi ha un sol Home de set-mil
milions de braços,
hi ha l'ànsia que de les dents en fa piano, el quequeig que afina,
hi ha la gana i hi ha la fam dels que busquen saber-se
hi ha la gana i hi ha la fam dels que busquen saber-se
en la mort espill
del pensament
De pensa a pensa
encadena, és
la por al traspàs,
l’horitzó que els deriva
a l’onada,
i mesura l’abraçada en ofecs.
Donat a la sal de
mirar enrere, medita la crisi:
sempre hi ha diner per
emprar els mecanismes de puteig.
Inventa escriptura, el
llop i la caputxa,
escombres, una fe d’ovni
Fa contínua la línia de
vida arrossegant
el rastre d’un cadàver
on plantar l’hort.
L’equació es manté intacta
en el poder-hi tornar, per
glòria i llorer
de la mutació que els
cucs preserven
que avança per terra, aire
i mar,
en el conclave dels
tèrmits,
amb plats voladors a les
altures,
en una fe d’home
que fa
com l’espora que pel
vent enduta
d’illa a illa es creu
vaixell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada