Mini epifanies

 

Epifanies 100.000 candeles, bellesa de la tristor de l'ideal perdut. El dolor sumat a l'equació de la vida fa que fugir sigui per sempre. Fins a quin punt la por produeix la sensibilitat, com una destil·lació escocesa, o, més que destil·lació, com els núvols impregnats de partícules flotants producte de la destilació del whisky, com diuen que passa al cel d'Escòcia, hi després ploure? Pluja, epifanies per coses com que, en l'amor, l'altre ve a representar el teu jo ideal. Una crossa amb ales, somnis enquistas a la carn de la son. Això, se sap abans o després de la relació, al marge de la carn que embena els ulls, la bena que els fa possible. Passejar. Als auriculars, una bona cançó com un somni acomplert, ja saben. Els pensaments funcionen millor si s'acompassen amb el ritme de les cames. El dolor sumat a l'equació de la vida fan que fugir sigui per sempre.  La literatura és i no es striptease. Les tautologies fan tanta ràbia perquè mostren el límit del llenguatge i t'obliguen a mirar el silenci de cara i perquè, tot i així, una tautologia acostuma a ser l'excusa per escapar a tot això. Epifanies que vessen pels ulls.  Has de mirar més els ulls,  em diuen. Sinó sembles mçés tímid que no ets. Avui em sento tímid, dic.  I sento que és bonic, sentir el plaer de la melancolia omplint-me de pluja i gravetat cursi i terrible a la vegada. Bellesa de la tristor de l'ideal perdut. Mirar als ulls no implica en veritat mirar-los, és una questió de màscares. Si mires als ulls de veritat poden passar coses i tan sols vull cervesa i oblidar, per això no miro massa als ulls, perquè mirar als ulls implica que buscaràs coses que potser no trobes. Com quan aquella gravetat de la mirada i et diuen. Què et passa? Què què em passa? Tot, em passa. Penso en l'amistat, en si va més enllà de l'amor. En si la idea perenne de l'amor que tenim condueix a la quimera més evident i per això més inevitable i per això els somnis s'enquisten a la son i això fa que trobar a faltar sigui més fàcil que la resta. Avui volia deixar el tremendisme pel sensacionalisme, però no  sé jo. Si hi ha sucre pel mig la ressaca sempre és pitjor. Estimem el món perquè ens sentim part d'ell. Fins i tot els filòsofs, més inmersos en les idees que no pas el món, ja ho deien.  Blablabla. Mirar als ulls, deia, quan el món sencer és una llàgrima i per més inri a fora plou. Parlar també pot ser mirar els ulls, i tocar. I fins i tot no fer res i perdre el temps guaitant el sostre. Clar, si no s'encarna tot això es fa difícil de saber. Es veritat. Però estic parlant de la música, i la música té dos problemes. No fa guanyar vots ni dóna diners. I si ajuntes urbanitat i nostàlgia i infància amb horitzó cambreresc i semblar guiri i llavors no saber parlar-lo i tota la resta, mira, ho sento, avui de tot això en surt una epifania Duncan Dhu.