[...]
Va proposar que anéssim fins al cementiri de Highgate i el vaig seguir mentre obria camí. Fins i tot quan has acabat una obra, va dir, qui sap si no la podries haver fet d'una manera totalment diferent? Em pensava que l'estava construïnt de la millor manera possible mentre hi treballava, i potser encara ho penso, però qui ho ha de dir, si tinc raó? Qui ho pot dir mai? Només podem confiar en el nostre instint, i tenir l'esperança d'haver-lo entrenat bé en el transcurs de les nostres vides. Meticulositat, va dir mentre tombàvem cap al cementiri de Highgate. La paraula mateixa ja provoca un somriure despectiu. Però perquè ha de ser així? Que potser no és justament aquesta cultura que tan despectivament somriu, el que hem d'examinar? Que potser no les hem d'entendre les arrels d'una actitud com aquesta? El que miro de dir, va dir en Jack, és que l'imperatiu modern que ens obliga a submergir-nos en la brutícia i la desesperació de la vida, la brutícia i desesperació que tant abunden al Londres, el Nova York, el Bogotà i el Rio d'avui dia, la insistència moderna que la vida veritable és allà baix, entre els policies i els lladres, els addictes i els rodamons, els terroristes i els mafiosos, i que llegir Raymond Quenau sota un arbre a Kew Gardens en una tarda d'estiu equival a aïllar-te de la realitat, tot això no pot passar sense que ho rebatem. Tot plegat no són més que galindaines romàntiques i bajanades sentimentals, va dir, alimentades per la culpa i la nostàlgia, i per una terrible confusió que s'ha instal·lat al cor de la nostra cultura. Perquè és menys real Webern que no pas una pedra?, va dir, i va sortir escopetejat entre les làpides, desviant-se del camí principal."
[...]
trad. Ferran Ràfols)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada