(Tren bcn-vic, passeig, Catalunya com una estació)

        

I

No és el buit de fora sinó un mirall

que tu voldries pàtria, la mirada. Fixar-la. Oh! Baudelaire al finestral, oh! Cioran a la palestra. Jo només vull endinsar-me en la corrent, poder-m'hi fondre. Que tanta individualitat transforma en Pedra.

Tants Temps per a un  mateix món,

tantes tectòniques per a una mateixa bragueta…

[...]    

Desplegar les hores fins a fer-les invisible, és això viure?

[...]
Llavors, sense voler, una olor salva la tarda

(i és d'això i el misteri verge com sempre 

i res més, del que es tracta).  

II 

Aconseguir que tots els arbres siguin l'Arbre. El pi, l’alzina, el roure on jugaves de nen i tot semblava possible, seria això fer-se la pròpia casa.

(sense més llenguatge que el propi llenguatge, com si, com...)

III 

El simulacre, amb xarxa o sense, és un edifici buit que se't va excavant a dins. Per entre les venes, el Metro passa Zumm! La incertesa com a esperança

i embenar l’inevitable quan ve no per sabut d’imprevist

com un cop de puny

despertador.

IV 

'Tria la teva aventura' significa l’escarpa i martell amb que t’edificaràs/an un rostre (el dubte pronominal, primer indici del Verb cap a encarnar-se Nom. Aigua que dorm dins de la pedra.)

V 

Una casa de colors enmig la boira.

VI

Néixer tenia cert aire a calfred,

a color d’aigua i a riure i plorar

mentre el rostre s’esculpia

i la nafra avançava        del cony a la roca…

inventà llavors cossos i reencarnacions, talossos i xecs bancars.

I el Nom ja no va poder fer-se Verb.

VII

Hi ha clarianes i l’etcètera de la jungla que delega al tribunal de carn i ossos.

VIII

La nit vernissa el buit, diria, si no fos que "nit" i "buit" ja no sé què volen dir i de fet de tot plegat només en queda, minso, a pèl, el vernís.

 

IX

Al terra una fulla que podria ser transgènica. Un manual de cyborgs, apartat mental, pàgina tal, diu:

La patològica imposició de la normalitat no sap què fer-ne, de la vida. Heus aquí la vostra fortalesa, de la mateixa manera que la dels virus recau en el ser-o-no-ser com a problema de l’altre.

X 

(Oda del passejant urbà:)

L’entremat d'acer dedins el formigó (em) recorda als nervis.

(Pel rovell, jeroglígics. Alguna cosa com:
-Diuen que sóc pilar, fonament, coberta, però jo només vull marxar i resulta que les meves cames són estar quiet dins el mur de l'edifici on descanses les teves -tan panxu que es diria que aspires a jo).