De mon pare
en quedarà la flaire de les mongetes tendres que pelava, la mà de fuster
arbrada a cavall de branca i arrel, la seva mirada perduda enteranyinada per la
mandra, les festes infantils que feia als nenes que passaven per davant el
taller. En tots aquests moments hi brillava
alguna cosa d’ell personal i intransferible. Cal que malgrat tot la literatura
segueixi exercint de cementiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada